el hombre máquina

Per acabar amb qualsevol ètnia, col•lectiu o grup humà hi ha unes tècniques bàsiques que han estat provades amb èxit al llarg de la història. Bàsicament cal concentrar-se en afeblir la autoestima del grup, ignorar els seus triomfs i ridiculitzar-ne les fites. Òbviament, l’objectiu principal son els mes petits, el futur de la espècie, aquells membres mes influenciables als quals sentiment de pertinença a la tribu no es encara ben forjat. Els sona això d’alguna cosa?

El patró de societat catalana que s’ha impulsat des dels sectors polítics i econòmics, es el dels grans “pals de paller”, eixos de difusió ideològica indissimulada. Els mitjans han estat una eina fonamental per modelar i vendre un paisatge on es traça clarament la frontera entre la normalitat i la raresa, que es penalitza. I un cop traçada la línia del fora de joc encara els ‘estranys’ son classificats un cop mes entre minories a respectar o minories prescindibles i/o estigmatitzables que en el millor dels casos es poden arraconar fins a l’oblit. La coartada ha estat la demanda del mercat, però avui que l’adjectiu ‘mediàtic’ s’ha incorporat de ple dret al nostre vocabulari, i un cop hem vist néixer i desenvolupar-se fenòmens catòdics impensables com Gran Hermano, O.T , els programes del cor i altres productes de l’anomenada telebasura, sabem que les audiències es fabriquen artificialment. Que el mercat es modela i s’alimenta intencionadament a mida d’una societat que te com a tòtem el consum. Calia crear grans bosses de població que devoressin de forma indiscriminada productes de baix perfil ideològic. Es la era del fast food... ball.

En tot aquest paisatge, l’Espanyol fa nosa, i en conseqüència ha de ser anorreat, i ignorat, tot i no ser sinó un petit esvoranc en la uniformement asfaltada autopista de peatge del pensament, que no reserva ni tan sols la cuneta als dissidents. Hi ha una darrera condició important per que tot això rutlli: l’aniquilació ha de ser negada sistemàticament en públic, s’ha de titllar de teoria conspiranoica, fer-ne befa, i el millor: inocular la creença que efectivament, es tracta d’un victimisme sense cap mena de base real que a sobre, frena la veritable potencialitat del grup. “Preocupi’s d’aixecar el cap, no del petit detall que no pot fer-ho perquè li estic trepitjant el coll”. Cal culpabilitzar obertament al col•lectiu de ser cada cop menys i menys poderosos i que la seves reivindicacions son desproporcionades. Cal estimular amb aquesta idea la divisió de parers per tal que uns individus busquin ser acceptats i altres no i esdevinguin anticossos que amenacin la cohesió interna.

Hi ha una cantarella que des de sempre s’escolta, segons la qual guanyant un o mes títols aconseguiríem modificar l’actual panorama. Però per dos cops en aquesta dècada s’ha provat que no es cert. I ja al 88 una victòria parcial no ens va valer la portada dels principals diaris. La mateixa setmana que ens apropem a una nova fita històrica, la omerta informativa ha estat gairebé unànime –s’imaginen un altre lloc al mon on la televisió pública retransmetés abans un amistós a Egipte que una semifinal europea?– i esquitxada per insults como el del carallot dels ulls vidriosos i esbatanats que reclamava que els pericos que tant cops es queixen "sortissin de les clavegueres". Clavegueres diu l´imbècil. Com si aqui dalt no n´hi hagués un bon grapat de rates i de merda.

Article dedicat a l’amic Jose Maria Albert de Paco. Perquè si.

http://www.pericosonline.com/columnes2.php?idcol=1165

You can ping this entry by using http://www.hombremaquina.net/cgibin/mt/mt-tb.cgi/222 .